Història

Alberic inicia la seua història a partir de l’alqueria àrab del terme d’Alzira reconquistada cap el 1238-39. Sobre l’etimologia del nom de la població hi ha diferents interpretacions, però la que es considera actualment correcta és la d’etimologia àrab. Carme Barceló atribueix l’orige a al barid que significa “ la posta “ i que podria estar relacionat amb l’existència d’una guarnició de soldats que devien controlar el pas del riu Xúquer. Des del 1992, la denominació oficial del municipi és Alberic.

La població conserva restes de l’Edat de Bronze valencià i elements romans del segle II d.C. però no és fins la conquesta  pel rei Jaume I quan pren carta de naturalesa pròpia. El rei va fer donació de l’alqueria a Lope Ferrenc de Lucernic. La demarcació teritorial d’Alberic en l’època , coneguda com les Baronies, comprenia ademés les poblaciones de Gavarda, Alcosser i Alàsquer i es va crear con  demarcació l’any 1244 i va anar canviant  sovint de propietaris fins el segle XVII, quan es adquirida la baronia per la casa ducal castellana de El Infantado .

Amb l’expulsió de tots els pobladors musulmans o moriscos (1609), Alberic va quedar completament despoblat, cosa que va provocar la interrupció de l’activitat econòmica de la població . A partir de l’any 1612, amb la nova repoblació, s’anirà desenvolupant social i econòmicament a causa de l’elevada taxa de productivitat agrícola, fonamentalment el cultiu de la morera i de l’arròs. Per compensar els efectes provocats per l’expulsió dels moriscos, l’any 1614 el rei Felip II de València  va fer donació de la villa al duc Juan Mendoza , per la qual cosa va passar a formar part de la casa ducal castellana de El Infantado
.



 

En la segona meitat del segle XVIII, la casa de EL Infantado es va vore implicada en un pleit  que va durar setenta anys, a causa de la petició dels veïns perquè el poble fora incorporat a la Corona. L’aspiració d’Alberic de ser vila reial és un dels passatges més dens i destacable de tota la seua història, i va jugar un paper decisiu en aquest proces l’advocat alberiqueny i diputat a les Corts de Càdis, Antonio Lloret.  L’any  1937 la corona va prendre possessió de la vila  i va pagar als ducs de El Infantado el preu de l’adquisició del senyoriu.

A causa de la mortalitat derivada pel conreu de l’arròs, el nombre d’habitants no augmenta quasi, però gràcies al rendiment arrosser, sobretot pel planter d’excepcional qualitat que s’exportava, es va produir molta immigració al segle XVIII. Açò ens ho demostra el fet que des de 1739 fins a 1795 tan sols es produí un augment de 160 famílies. El botànic Cabanilles  fa constar en les seues observacions el següent: “…los trabajos siempre urgentes e incesantes que dicho cultivo exige al labrador son un atentado constante contra la salud y la vida, metido constantemente en agua y cieno, trabaja agachado en arco, con brazos y cabezas bajos, y así planta, siega, cava y realiza todas sus labores sin descanso, cercado de agua en atmósfera pestilente y sofocado por el sol”. Més endavant, Cabanilles parla d’Alberic com “sepulcro humano” i els veïns encara pronuncien el refrany: “si vols riure poc i fer-te ric has de vindre a Alberic”.


Alberic, que des de sempre ha estat un poble lliberal, es va veure immers i sofrí moltes vexacions durant les guerres civils del S.XIX, i patí diverses incursions carlistes durant la primera guerra carlista, per la qual cosa es va prendre la decisió (en l’any 1839) d’ emmurallar la vila amb un mur de terra i un fossat, i es van deixar portes practicables i es va construir un fossat. D’aquesta muralla no es conserven restes. Durant la tercera guerra Carlista, Alberic sofrí l’atac més violent. En 1873, el guerriller carlista Pascual Cucala va entrar al poble amb les seues tropes i amb gran crueltat destrossà les línies telefòniques, interceptà el correu, cremà el registre civil, va trencar la làpida conmemorativa de la Constitució i aplicà garrot vil a nombrosos liberals.

Fins a les darreries del S.XIX, la cria del cuc de seda, va tenir la màxima importància, però a partir de 1884 la morera va estar substituïda pel taronger fins a desaparéixer totalment. El 1893 s’inaugurà el mercat municipal, prop de la cisterna medieval, ocupant el solar de l’antic palau de El Infantado, en l’actual plaça de la Constitució. A primeries del S. XX, la mortalitat produïda pel conreu de l’arròs es frenà considerablement, i la població augmenta un 40% fins mitjans de segle. En 1960, Alberic tenia 7945 habitants, dos mil més que en 1900. Pel gran nombre de jornalers agrícolas que tenia el municipi durant el període de 1936-39 adquirí gran importància el moviment socialista, així com la indústria de guerra.

La moderna història local es desenvolupa al voltant de l’ agricultura. Per una banda, el planter d’arròs ha sigut exportat a la resta de la Ribera, al Baix Ebre, Lleida i altres zones arrosseres. Pel que fa a la taronja, principal font econòmica, centra el seu conreu en les varietats comercials. Actualment trobem una indústria que emergeix, afavorida per la recent creació d’un polígon industrial de titularitat pública.

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

Formulari de cerca